El cant de les sirenes és un viatge a través d'un dels moviments culturals més decisius a la Catalunya de la segona meitat del segle XX: el que es coneix com a teatre independent. No es tracta d'una história detallada de les persones i els grups que van tenir-hi part, sinó d'una crónica personal que té tot el valor d'haver estat escrita per algú que, sense ser-ne protagonista, va viure de prop els avatars d'aquest viatge. Perqué Josep Maria Muñoz Pujol, com a dramaturg i com a espectador, va conéixer de primera má el panorama teatral catalá de la postguerra; i ara, amb l'exercici de la memória, s'ha capbussat plenament en el passat per oferir-nos un relat ric, viu i sense traves d'un moviment que ell mateix qualifica d'heroic. La crónica de Muñoz Pujol no deixa res de banda: ni les dificultats amb la censura, ni els éxits compartits, ni les picabaralles internes, ni les controvérsies amb la crítica, ni la formació dels grups principals ni les crisis que els van portar a dissoldre's. Ni, tampoc, els canvis de perspectiva que es van produir amb la transició. El cant de les sirenes s'enriqueix amb un llarg epíleg en qué la fi del teatre independent s'enllaÇa amb el naixement del Teatre Nacional de Catalunya, tal i com el seu principal protagonista, Josep Maria Flotats, l'explica a l'autor del llibre.
