Néstor Almendros va ser la primera gran estrella de Hollywood nascuda a Barcelona. Entre finals dels anys setanta i els noranta, qualsevol aprenent de cinematografia d’Espanya tenia Almendros al pedestal dels grans mestres. Oscaritzat al costat de Terrence Malick i director de fotografia de capçalera de François Truffaut, Eric Rohmer i Robert Benton, el seu domini de la llum va fer brillar com mai Meryl Streep, Dustin Hoffman, Richard Gere i Catherine Deneuve, entre molts altres. Però Néstor Almendros va viure sempre amb una ferida oberta: el fet de no poder tornar a Barcelona i treballar-hi amb el mateix reconeixement que rebia als Estats Units i a França, sobretot. Primer, la repressió, i després, l’oblit. Tot i així, la vinculació del cineasta amb la seva ciutat i el seu país no van decaure mai —«El meu Rosebud és la llengua catalana», deia—, i la petjada que va deixar en les generacions futures, per poc que ens hi fixem, encara es nota. BARCELONA, L’HAVANA, NOVA YORK, PARÍS, CALDERS. VIDA I OBRA DEL MESTRE DE LA LLUM.
