De bell nou, el tema retrobat en l'anacronisme implícit, latent, en la seva própia possibilitat. Peró també l'oxímoron etimológic de l'anáthemé: d'una banda, l'ofrena votiva d'alló que s'esdevé humilment ofrenable i, de l'altra, segons el posterior gir semántic imposat pel codi eclesiástic, maledicció i reprovació completa. Al cap i a la fi, poetitzar des de, per i contra la tradició, substrat magmátic del present. El símbol com a forma de l'ésser pronunciable: individu, col·lectiu, história... I, tanmateix, la impossibilitat essencial de l'AMOR com a estratégia de redempció (Orfeu) per mor del no-res-més-enllá de la lúbrica carnalitat de l'ex-isténcia.
