El 1917, dotze anys després de la publicació del seu últim llibre de relats. El retorn de Sherlock Holmes (núms. 45 i 48 d'aquesta mateixa col·lecció), Sir Arthur Conan Doyle recopila els últims vuit casos sota el títol d'Els darrers aplaudiments (His Last Bow), en clara referéncia a l'última sortida d'un actor Conan Doyle) a rebre els últims aplaudiments dels espectadors (els seus lectors) i anunciant-los la seva retirada, i prometent-los que en el futur no tornará a aparéixer més en públic (fi de la série Sherlock Holmes). Com sabem molt bé, peró, la cosa no va ser pas així, ja que aquesta retirada definitiva no es produiria fins al cap de deu anys, en qué nen fregaria la darrera part amb els Diaris de Sherlock Holmes. En aquests relats -«Wisteria Lodge», «La capsa de cartolina» (on una dama rep una estranya capsa amb dues orelles a dins), «El cercle roig» (amb un estrany llogater que no surt de l'habitació i demana les coses per escrit), «Els plánols del Bruce- Partington» (sobre la desaparició dels plánols d'un submarí), «El detectiu moribund», «La desaparició de Lady Francés Carfax», «El peu del diable» i «Els darrers aplaudiments»-, Sherlock Holmes se situa, en algun cas, clarament en els límits de la llei, deixant de banda el fair play que se li suposa a un detectiu a les postrimeries victorianes. Premonició dels futurs detectius que actuaran segons el dictat de la seva consciéncia professional per damunt de les normes policials, Sherlock Holmes no dubta, i no ens ha pas d'estranyar a nosaltres més que a Watson, de crear proves noves quan creu que el seu client és innocent, o bé de manipular-les, si es tracta de castigar un culpable.
