Som temps: adverbis temporals com un després, un aleshores, un aviat o bé un llavors (el demà ja els llaurarà, jo no ho vull veure). I som l'avui que es planta al verb, som les llavors que ens arranquem, com dents de llet, i que posem sota el coixí, esperant l'àngel. I, llavors, les llavors germinen. I hi ha demà perquè hi ha ahir, perquè patim. Perquè hi ha adverbi.
